En breus trobar una direcció será una prioritat.Com aquella vegada que vaig marxar
i encara avui dubte si vaig aconseguir tornar del tot.
Impossible saber.
Allà on vaig es queda una part de mi,
més o menys important.
No som indivisibles, vaja!
Inscription à :
Publier les commentaires (Atom)
2 commentaires:
Saps què? Que quan camines ben tard cap a casa i la vorera està plena de embolcalls de caramels enganxats al terra, remullats, perduts; que quan els paraigües semblen aranyes vermelles que han perdut l'equilibri i la nit omple el dia, immensa; llavors, només llavors, intueixes que el camí a seguir sempre és cap a endavant. I els fars ajuden.
Fa massa temps que no veig els reis, ahir em va semblar veure'ls de passada. Van arribar aviat, amb la quantitat de feïna que tenen casa meva sempre és una de les primeres. Imapacients els que habitem aqui, mai ens podem esperar.
I sóc de les que trenca el paper sense cap mirament.
Enregistrer un commentaire