Infantesa.

No em queden records d'infantesa, si més no els típics tòpics. De color gris, són grisos i opacs. Supose que aixó marca. Com quan un vidre no deixa passar la llum i se la menja tota, la retorna en forma d'ombra i tu per paliar et poses la música a tota llet. I la gent crida i tu tanques els ulls prement fort les parpelles per a que no entri ni un sol raig de ràbia que t'envolta. I el pitjor és que saps que tens la virtud de ensopegar sempre amb la mateixa pedra. Acabaràs absorvint, tens magnetisme i estàs desmagnetitzada. Per sort queden les fotos d'una cigroneta en temps passats que mig plora tota nyonya perque té una punxa clavada al pulpell del dit gros que el seu pare intenta treure, moníssima... Ara la punxa no sap on la té i la pessiga dis-contínuament. Però guarda el mateix somriure i li encanta esmorzar.