Nord.

Quan vaig al Nord sempre porto petons al darrerra i somriures al davant. Els primers van directament a Lleida on em vaig quedar asseguda al turó de la Seu Vella un dia d'estiu on la calor es va amagar a la Cara Nord de la pedra que em va veure en reforma i que vaig veure reformar. Barcelona que va venir de la seva mà. Granollers amb el miler d'anades i tornades i tornàvem a marxar. La Garriga amb les seves històries russes de les que costa desfer-se'n i tot seguit Centelles, tota ella esquitxada de groc. Alli s'hi va escriure una història en vermell. I mire la muntanya, aquella on vam deixar les nostres petjades. Quan vaig al Nord em baixa la pressió. Energia l'anomenen els qui més en saben.